diumenge, 26 de febrer del 2012

Crònica d’una xerrada de la Marta Alòs al Palau d’Anglesola


El passat 24 de febrer de 2012, l’Associació de Dones del Palau va convidar a l’escriptora i política Marta Alòs a fer una xerrada al local social, una petita conferència sota el títol “La literatura amb ulls de dona”. Es tractava d’un acte que tenia ben preparat, degut a què l’ha realitzat a diferents pobles i perquè l’ha impartit de memòria.
A l’inici una pregunta clàssica: el perquè d’escriure? Alòs va apel·lar a la imaginació (va referir-se a algunes mentides i una bonica anècdota sobre la “deconstrucció” de la llegenda de sant Jordi per uns nens), o als secrets (escrits als diaris personals d’adolescència), és a dir, una sèrie d’energies vitals que permeten viatjar, sense sortir de casa, a través dels llibres. Va seguir citant les experiències infantils d’algunes escriptores catalanes: per a la Montserrat Roig, la sensació de por la tenia més acusada a través dels vitralls d’esglésies (o el record cap al color blau); per a la Maria Aurèlia Capmany, l’olor del llimoner li remetia a l’època de la guerra civil. Després va esmentar al gran Josep Pla: “Per ser escriptor, s’ha de ser tafaner”. La tafaneria és una gran font d’inspiració, ja que tot està al carrer. Aquí torna a citar un clàssic, en aquest cas del món de l’art, Miquel Àngel: “a l’interior d’un bloc de marbre està continguda tota la natura”.
A partir d’aquí, va tocar diferents aspectes a través d’algunes de les seves obres. Va començar amb el conte de la Baobab, com una manera de fer justícia a través de la literatura. A “Cartes a la meva mare”, un llibre realitzat com a teràpia psicològica, tracta sobre la pèrdua de la seva mare quan ella tenia 9 anys. A “El dia que vaig oblidar el meu nom”, sobre la malaltia de l’Alzheimer. A “Entre imans i capellans”, realitzat conjuntament amb un Brahim Yaabed (de raça negra i de religió islàmica), tracta sobre la hipocresia que la societat té respecte el racisme i la religió. A “La mà al melic”, fet amb Francesc Pané, volia conjurar els fantasmes sobre l’erotisme. A “Els ulls de l’ametlla”, una història d’amor que acaba en tragèdia, va crear un personatge que no podia eliminar, i amb això exemplifica la vida pròpia que té la literatura. També ens avança que el seu proper llibre serà una novel·la història, i tractarà sobre bandolers.
Finalment, clou afirmant que no escriu poesia, però en recita i recomana llegir-ne. Llavors, la senyora Carme toca el tema del feminisme, i esmenta uns comentaris d’Elena Valenciano sobre la dictadura de l’estètica damunt les dones. Alòs és molt contundent en aquest aspecte: ella no és feminista, prefereix un cos a cos amb l’home, però hi ha moltes coses a canviar. Sobre aquest tema deixa anar dues perles: “encara no hi ha dones capellans” o “els partits polítics són masclistes, i el meu (CIU) ho és especialment”. I es refereix als problemes que hi ha als partits per estar en una llista electoral, la guerra de quotes, “on l’enemic no és un home, sinó una altra dona”. El col·loqui s’acaba amb els discursos massa políticament correctes, Alòs creu que s’ha de parlar més clar i, a vegades, tenir una mica de mala llet. Fa una crida a la valentia i a trencar silencis.
JOAN YEGUAS GASSÓ