MANETA AL LÍDER, ELS VETERANS
MÉS QUE UN EQUIP: EL MILLOR EQUIP!
Visita del líder al municipal
de Sant Roc, visita d’un gran equip amb totes les lletres, i matemàticament
equip de primera, amb una victòria avui eren campions, però nois ho sento, que
poc que us esperàveu, que la meva predicció de fa dies s’ha fet realitat, i els
nostres veterans han passat per sobre del millor equip de la categoria.
El Palau es presenta sense
porters, sense el Caelles ni l’Albert, amb la defensa en quadre, sense el Ramon
Jové, Poli i Felip, i sense el Txus i Paco al mig del camp o sense el Ramon
Jiménez a la davantera, per plorar o tremolar, però no, els que hi van valen
per quatre, ADN del Palau.
El Palau surt de la partida amb
Piqué, Bertrán, Pere, Joan, Jacint, Lluís, Jordi, Miki, Pubill i Gerard.
Si fem els deures i som
aplicats, veiem que som 10, però no passa res, som del Palau.
Amb la novetat del Bertrán,
fitxatge d’urgència degut a les lesions de llarga durada del Ramon Jiménez, Poli
i Felip, ens han permès fitxar al gran Bertri, que torna per la porta gran a
casa seva, després de quatre temporades.
Partit igualat i domini altern,
on un gran Palau que cada cop es troba més còmode amb l’adversitat, s’avança en
el marcador amb una falta directa del nostre “Kaiser” Joan Serrano, avui
reconvertit en central per les baixes, fent un gran gol, propi de la seva
qualitat tècnica, ens freguem els ulls i veiem al líder caient davant un Palau
amb 10, i l’equip en quadre, minut 14 i 1-0, ara cap fred i amb la fortuna que
arriben el Bibi i el Santi, i podem fer onze i tindre un canvi.
Partit d’alta qualitat, amb un
Jordi omnipresent al camp, agafant la responsabilitat de l’equip, un Jacint que
surt per banda esquerra, sabent que ningú li pot discutir el lloc, un Pere que
és un mur, un Bertri recuperant les sensacions de gran jugador, el Miki fent la
feina fosca de l’equip i el Lluís donant les seves gotes de qualitat i bon joc,
si això li sumem els dos protagonistes d’avui els golejadors Gerard i Pubill, i
un capítol apart és el del nostre “capi” Piqué, ja que sense ell, no som res.
Oportunitats per tots dos
equips, i el poc públic assistent al partit veien futbol de veritat, futbol amb
el cor i no futbol prefabricat, final de la primera part i molt meritori
resultat, esperant a una segona part que passarà a la història del futbol
local.
Comença la segona, i és el
Palau el que es troba més còmode, sobretot jugant a la contra.
Ben aviat el Gerard fa el segon,
al minut 52, i veure per creure, ni els més optimistes ho podien pensar, però
som el Palau, i en fan el primer tot seguit, 2-1 i tocarà prémer les dents i a
patir, ho portem a la sang.
Però som del Palau, i fem el
3-1 amb un gran gol del Pubill, recuperat i sent un malson per la defensa
visitant, això té molt bona pinta, però encara queden 20 minuts, i el rival no
és de fiar, ja que ens la pot clavar en qualsevol moment. I com que som el
Palau, arriba la jugada clau del partit, penal a favor del líder i el gran
Piqué sota els pals.
Un gol visitant pot fer entrar
al partit al líder, cal prémer les dents i confiar en el nostre “capi”, com si
una pel·lícula de l’oest es tractés, duel entre el pistoler del Lleida, i el xèrif
del Palau, xut del pistoler i gran aturada del xèrif del Palau. La pell de
gallina i l’alegria a la cara de tots, el gran Piqué ens dóna la moral i el
coixí suficient com per donar-nos una victòria èpica, no tinc paraules per
definir a aquest home, si algú és molt catòlic i creu en déu, els veterans som
futbolers i creiem en el Piqué, quan aquest home es retiri se li hauria de fer
un monument a l’entrada de l’avinguda de Sant Roc o posar el seu nom al camp
del Palau, ja que parlar del CF Palau, és parlar del Manel Piqué, no es poden
separar, és la mateixa paraula, gran gran “Piqueroles”!!!!
Però encara queda partit i cal
estar atents i ordenats, però aquest equip també té el Gerard, el jugador més
fi en el tram final de la lliga, i és ell qui fa el 4-1 al minut 78, i un malson
anomenant Pubill fa el definitiu 5-1, amb un partit memorable dels nostres,
demostrant que el compromís, l’amor a uns colors i un gran grup, pot superar
totes les pedres que trobem pel camí, ja que fer una maneta és complicat però
fer-li al líder és una utopia, menys si ets del Palau.
Ja ho vaig dir en una crònica
anterior: guanyaríem al líder. El proper diumenge desplaçament a Mollerussa,
per enfrontar-nos als veterans Perú Mollerussa, segon classificat i un os
d’equip, però som el Palau, estem fins, recuperarem algun jugador, i la música
no pot parar, ho sento nois del Perú, diumenge vindrem també pels tres punts i
farem saltar la banca, us aviso !!!Que poco que os lo esperáis!!!
Orgullós del meu equip,
orgullós dels meus jugadors, orgullós del meu poble, orgullós de ser del Palau, !!!Que no pari la música!!! Que poc que
s’ho esperen!!!!!Força Veterans!!! Força Palau!!!!
 |
| Foto d'arxiu |