UNA MICA D'HISTÒRIA


129  AVANCEMS   ---   UN COP D'ULL A LA HISTÒRIA


 1ª ETAPA  1976-1987       2ª ETAPA  1990-1993       3ª ETAPA  1996-2004        4ª ETAPA  2008- ACTUAL

























































































































































125 AVANCEMS   ---   UN COP D'ULL A LA HISTÒRIA

El cent vint-i-cinc és una xifra prou significativa i rodona per fer una mirada cap enrere i repassar la història. Més encara si tenim en compte que, per assolir aquest nombre de revistes publicades, han passat trenta-vuit anys. Per això hem omplert la biblioteca de totes les portades i revistes d’aquesta història periodística local. Acompanyant les portades, trobareu quatre ratlles amb el contingut de cada número. No hi cerqueu un treball històric, ni una tesi sobre els canvis gràfics, ni cap recerca entorn la rellevància de les publicacions locals. Només és una mostra senzilla i limitada, del que ha recollit la nostra estimada publicació, és a dir, la vida i inquietud d’una petita població del cor de la Plana d’Urgell. 
Al primer Avancem la revista es presentava: “L’Avenç no és més que un butlletí d’informació, però d’informació local, on hi trobarem les opinions dels pares, del jovent, dels professors, de les cooperatives i de tot aquell que hi vulgui participar”. Al número 9 concretava: “L’Avenç vol servir el poble, mai dividir-lo. És un butlletí formatiu i informatiu. Es manifesta com una revista netament catalana com correspon a un poble dels Països Catalans”. Cent vint-i-cinc números després podem afirmar que d’opinió n’hi ha haguda i per tots els gustos. 
L’Avenç ha estat un digne testimoni de la transició del Palau d’Anglesola, ha recollit el neguit de fer poble d’una bona part de persones i també l’expressió artística en forma de dibuixos, poemes, narracions, fotografia. Sigui aquesta mostra un humil homenatge als diferents equips que han cregut en la importància de treure al carrer l’Avenç. Sabeu prou bé que al darrera del teló sempre hi ha una muntanya d’hores de dedicació. Han canviat els temps i les tecnologies. Els primers números no tenen cap fotografia, tot són dibuixos creats especialment per l’Avenç. Avui ja no se sent el teclat de la maquina d’ escriure picant els manuscrits, ni tampoc cal calcar lletres per fer els títols de cada pàgina. La fotocopiadora de la rectoria de Mollerussa ara es diu impremta. I els qui maqueten les pàgines són professionals. Però l’esperit essencial de recollir la vida del poble segueix viu. Malgrat els temps són diferents, ens cal recuperar l’esperit crític inicial i que el mitjà sigui, també, transformador cultural del poble. A part de les portades i els resums de cada número, a l’exposició hi trobareu reflexions d’alguns protagonistes que han possibilitat aquest mitjà. Ells són una mostra de la quantitat de persones vinculades durant aquests cent números amb la capçalera palauanglesolina. Moltes gràcies, doncs, a les persones que han liderat el projecte des del Consell de Redacció. 
Gràcies, també, als col·laboradors que han farcit de contingut les pàgines, als publicistes que han fet viable econòmicament aquesta eina cultural i als lectors, que per això surt la revista. Gràcies i endavant, que queden molts fulls en blanc per omplir!
   


UN COP D’ULL A LA HISTÒRIA
Joan Yeguas i Gassó

La revista Avenç és, tal i com indica el subtítol, un “Butlletí informatiu del Palau d’Anglesola”, o sigui, la revista del nostre poble. L’Avenç, neix el 1976, quasi immediatament després de la mort del dictador, el general Francisco Franco, en el context de la transició democràtica, amb una gran efervescència de la premsa local arreu de Catalunya i en català. Si féssim història, ens hauríem de remuntar a finals del segle XIX per parlar de la nostra premsa comarcal (vegeu Miquel Àngel CULLERÉS, “Cent anys de premsa periòdica a Mollerussa 1896-1996”), o també tenir en compte altres tipus de publicacions (vegeu Sebastià GARRALÓN i VILES, “Primer miler de fulles parroquials 19471967. El Palau d’Anglesola”). El cas és que  a l’any 1976 només continuava amb vida la revista de Bellpuig “El Heraldo de Urgell” (nascuda el 1921), tot i que amb el pas del temps sorgiren noves revistes al Pla d’Urgell, com per exemple, “Carrilet” a Bellvís (1977), “Isard” a Mollerussa (1979), “La Veu” a Bell-lloc (1979), “Barret Picat” a Linyola (1979). L’equip de redacció de l’Avenç sorgeix d’un grup de joves del Palau anomenats “Tots som de casa”, agrupació creada el 1975 amb finalitats recreatives i culturals (al marge de la revista, també feren una colla sardanista, diverses conferències, la festa dels reis, entre d’altres activitats). El nom oficial escollit fou “Avenç del Palau d’Anglesola”, però al ser massa llarg tothom l’anomena Avenç, sinònim de progrés, en el sentit ascendent de millora i de transformació de la humanitat. Avenç, havia estat el nom d’una revista catalana, apareguda entre 1881 i 1893, i també el d’una revista d’història apareguda d’ençà el 1977.
La revista fou considerada pels seus creadors com una “eina necessària en un poble de gairebé 1.800 habitants i on periòdicament s’han fet coses”. La revista es divideix en una sèrie d’ apartats, alguns dels quals han estat fixos durant molts anys, com: Avancem, espai d’opinió de l’ equip de redacció; El poble té la paraula, espai per a lletraferits del Palau, amb escrits de tota mena; Actualitat, espai on s’expliquen les coses que han passat; Passatemps, espai per a l’entreteniment; Pagesia, espai d’informació agrícola i ramadera; entre d’ altres. A l’Avenç sempre hi ha hagut un racó important dedicat a la cultura: les festes lúdiques, com les festes majors, les festes de Nadal, festius puntuals; els esports, sobretot futbol; la història local, explicant els fets importants que han passat al nostre poble i la seva evolució; el teatre, la Passió o els Pastorets, i els personatges que hi participen; els llibres, ressenyes dels més llegits; la música, nocions de vocabulari, recull de concerts, les Caramelles o el cor parroquial; la dansa, com les sardanes; la poesia, espai literari. La majoria dels articles reflecteixen la forma de ser del poble, quins actes es fan i com es fan, i quan mirem cap enrere podem veure com alguns ja s’han deixat de fer (fins i tot a nivell d’ edició tipogràfica, el tipus de lletra i dibuixos). Finalment, també hi hagueren temes que van generar polèmica, inevitable en una revista oberta on no tothom pensa el mateix, amanit per la mala interpretació, com fou l’article “Estàtues de sal” (publicat al primer número). 
La revista Avenç ha tingut moltes etapes. La primera es va iniciar el 1976 i va acabar el 1988. La revista va començar bé, i a la gent li agradava tenir-la a casa, però en els darrers temps es van tractar temes polítics que feren desaparèixer l’interès i el bon rotllo del grup, la qual cosa va provocar una aturada durant tres anys. El 1991 hi hagué un ressorgiment, i s’intentà recuperar l’esperit original. Aquest segon període va durar fins el 2005, quan, davant la manca de col·laboradors la revista va dir prou. Recentment, a principis del 2008 s’ha intentat recuperar.


LA PRIMERA ETAPA
Miquel Garcia i Tarragona

Cent vint-i-cinc, sembla un número proper, però en el cas del butlletí del Palau han calgut gairebé 38 anys per arribar-hi, des d’aquell Nadal de l’any 1976. L’Avenç, és un dels fills del “Grup Tots som de Casa”, l’agrupament que durant una bona colla d’ anys va donar cabuda a diferents generacions del jovent del Palau. Altres fills d’aquest grup van ser, el teatre (amb els Pastorets, la recuperació de la Passió, diferents obres teatrals com Jesucrist Superstar, etc.), l’organització de festes populars (sant Joan hereu i pubilla, festa major ) i el club al local de cal Tendenou (fins fa poc seu de la penya blaugrana). Uns quants ens hi vàrem posar de valent per endegar l’Avenç. Com tots els inicis, la tasca no va ser fàcil, els mitjans d’ aleshores no eren ni de bon tros els d’ avui en dia . Calia picar amb màquina d’ escriure tots els escrits, fer els dibuixos a mà, confeccionar el clixé i imprimir. Les primeres revistes van ser editades pel servei de copisteria parroquial de Mollerussa. Quan miro ara, damunt de la taula, tots els butlletins, m’adono clarament de les diferents èpoques. 
Els primers vint-i-cinc són més simples i mostren les carències d’aquells anys, ara bé, trobo que són més artístics, amb els dibuixos fets a mà i les portades especialment reivindicatives, com: Volem l’estatut, Volem un local, Volem un Ateneu, No  a la manipulació de les festes populars, entre d’ altres. Són revistes que recullen també el tarannà polític del moment i reflecteixen els darrers anys de la dictadura. De fet, quan es va publicar la primera revista feia un any de la mort del dictador i érem a punt d’ escriure la nostra plana personal de la transició política. No recordo ben bé on ens reuníem per fer les primeres revistes, però més tard ens van permetre treballar algunes edicions al propi ajuntament, tenint d’aquesta manera a l’abast, tot el material de les oficines municipals i de la secretaria, amb l’enuig dels propis treballadors, acostumats a la tranquil·litat del seu lloc de treball, i envaït durant els caps de setmana per tots aquells joves. Els temps però, i els incipients polítics democràtics municipals i/o els funcionaris, van posar les coses al seu lloc, i vàrem trobar-nos ubicats al segons pis de I’ ajuntament com a seu del butlletí. L’Avenç, va continuar el seu camí fins avui, que el teniu de nou a les vostres mans com una eina de comunicació local. 
Felicitats als diferents equips de redacció que l’han fet possible i especialment, a tots aquells col·laboradors fidels, algun o alguns dels quals ja ens han deixat.



EL GRUP TOTS SOM DE CASA
EL NAIXEMENT DE L’AVENÇ
Joan Roca i Bellet

Un bon dia, uns quants anys enrere, durant l’adolescència d’un servidor i la seva colla d’amics, en època de la dictadura, va sonar un pregó convidant a tot el jovent del poble a participar en una reunió per impulsar les activitats culturals de la nostra vila. A aquesta reunió, que va ser un èxit, en van seguir d’altres pel jovent i no tant jovent. En aquells temps el poble comptava amb un punt on ens podíem reunir, el local Victòria, cedit moltes vegades pel seu propietari, que estava en converses amb l’ajuntament per tal de veure si el consistori el comprava, cosa que malauradament i com tothom sap no va succeir, i que amb el temps no ha acabat massa bé pel que respecte a l’anomenat local, però això, ja és una altra història. De tot plegat en va sortir el “Grup Agrícola Juvenil del Palau”. Aquest grup va ser l’encarregat d’organitzar diferents activitats com la Festa Major, escala en HiFi i d’altres. Va ser justament aleshores que es va organitzar la Festa de la Vellesa. Aquesta festa era un homenatge a la gent de la tercera edat del poble. Com era d’esperar quasi tot el jovent vàrem començar a preparar l’ espectacle que se celebraria durant una tarda al local Victòria.
 A partir d’aquí, un grup de joves vam començar a assajar unes  cançons donat que uns quants de nosaltres tocàvem la guitarra en la rondalla de l’escola. Els assajos eren dirigits pel Felip de cal Rels i pel Francesc Balcells anomenat entre nosaltres “Sisquet”. Tot plegat el mateix Felip ens va fer veure que per sortir en un escenari necessitàvem un nom, després de pensar-hi i de descartar vàries opcions, el mateix Felip va dir: “Aquí no som tots de casa?, i així vam anomenar el grup: “Tots som de casa”. Vàrem sortir a cantar i vam fer una actuació pel meu gust i record fabulosa. Entre d’ altres cançons vàrem cantar: “Madrecita, M. del Carmen” de Manolo Escobar, i “Gente con gente” d’un grup famós que cantava arreu del món. El festival va resultar ser un èxit rotund. Després d’ aquesta activitat el grup del jovent es va començar a fraccionar, fins i tot va desaparèixer el “Grup Agrícola Juvenil del Palau”, coses que passen ... Malgrat tot, el grup “Tots som de casa” va continuar fent activitats durant uns anys més: escala en “HiFi”, Els Pastorets, obres de teatre, etc. Dins del grup una colla amb inquietuds literàries va proposar fer una revista, tots hi vàrem estar d’ acord i d’aquí va sorgir L’Avenç. D’aleshores ençà la revista ha passat alts i baixos fins i tot èpoques sense sortir. 
Crec que tot ha valgut la pena i desitjo que la nova etapa sigui llarga i profitosa, doncs és la millor manera de reconèixer les il·lusions, somnis i records de tots els que, al seu dia, vam endegar el projecte. Endavant i que duri!





UN SOMNI QUE VA DURAR NOU ANYS
(1996-2004)
Emili March i Garcia

Tot i que era un tema que feia anys que s’arrossegava, aquesta nova etapa del nostre Avenç va començar a ser un projecte real gràcies a la iniciativa del llavors regidor de Festes i Joventut, Joan Mateu, amb la col·laboració d’alguns dels que, com ell mateix, fèiem la prestació social a l’ajuntament. Es van fer diverses reunions per tal d’ aplegar un equip de redacció, es van buscar anunciants i es va contactar amb els col·laboradors d’anteriors edicions i amb totes les entitats i associacions municipals. Vam convèncer l’ajuntament perquè ens en pagués les dues primeres edicions i finalment vam aconseguir fer realitat el projecte, pels volts de la festivitat de Sant Jordi de l’any 1995. Uns mesos després es va editar el segon número imprès a color i també gratuït, que incloïa el programa de la festa major d’ estiu i... a partir d’ aquí l’eufòria inicial va començar a baixar fins que el Consell de Redacció va quedar format per cinc persones, la Montse Nabau, el Francesc Tribó, la Carme Bonjorn, la Rosa Tàpies i un servidor i com a suport en les tasques de maquetació la Núria Mateu i el Ramon Pané. Tampoc va ser especialment nombrosa la quantitat de subscriptors; tot això, sumat a la política de vendre la publicitat a preus assequibles, ens va fer adonar de seguida que amb els diners de què disposàvem l’única opció per poder editar quatre números anuals era limitant-ne el nombre de pàgines i mitjançant fotocòpies (fetes a la copisteria més barata de la ciutat de Lleida). Durant anys, quan arribava aquell a qui li tocava recollir les còpies (pagant-se el viatge de la seva butxaca, faltaria més!), nosaltres mateixos ordenàvem els prop de 200 exemplars i els grapàvem sobre un tros de suro, xafant les grapes una a una amb una antiga cullereta de ferro, de les de la coberteria de l’àvia. Després enganxàvem les etiquetes (impreses   d’estranquis, és dar), separàvem les revistes per carrers i finalment, passada la mitjanit, anàvem d’ excursió per repartir-les casa per casa. Van ser temps durs, malgrat que vam fer diverses crides per buscar nous col·laboradors, no ens en vam sortir d’ augmentar l’equip, fins que la Rosa, la Carme i el Francesc van haver de deixar-ho per motius personals i vam fer una darrera crida agònica a la gent de “lo Merlet”; si no aconseguíem nous col·laboradors, aquella etapa de l’Avenç se n’anava en orris per falta de personal. La crida, feta enmig una reunió de pares i mares de l’agrupament escolta, va ser finalment efectiva i es va constituir un nou equip de  redacció, la Montse i un servidor de l’anterior etapa, la Carme Palau, la M. Soledat Clota, el Joan d’Arandes, la Pepita Serret, que es quedarien fins al final de la nostra etapa i més temporalment el Miquel Garcia, el Francesc Carrillo i la Pilar Munté. Les baixes d’aquests darrers les van anar cobrint la Núria Ribes, el Josep M. Serrano, el Xavier Piñol i la Maite Teixidó. Els anys de poques despeses en infraestructura ens van deixar d’herència uns pocs diners que, sumats a l’ augment de subscriptors i anunciants ens van permetre el luxe d’editar la revista en una impremta de Mollerussa (primer en blanc i negre i després amb la portada en color) i de poder pagar personal per fer-ne el repartiment. Malgrat tot, cinc anys més tard i per circumstàncies de la vida, a principis del 2005 vam decidir dissoldre el Consell de Redacció, deixant oberta la porta a aquell que en volgués prendre el relleu. El relleu no va arribar i aquesta penúltima etapa de l’Avenç es va tancar com totes les anteriors. En nom de totes les persones que vam formar part d’aquests Consells de Redacció, vull expressar el nostre  agraïment a totes les entitats i a tots els particulars que amb els seus escrits van fer possible aquestes gairebé 40 edicions de la nostra revista. Gràcies a tots ells per exercir el seu dret d’expressar-se en llibertat des de les nostres pàgines. També volem agrair la col·laboració dels anunciants, dels subscriptors i de l’Ajuntament del Palau i del Consell Comarcal del Pla d’Urgell pel suport que vam rebre de tots ells. A nivell personal, vull agrair totes i cada una de les hores que van invertir en aquesta etapa de l’Avenç a totes les persones que van formar part amb mi del Consell de Redacció en aquells nou anys (especialment a la Montse Nabau, que els va aguantar tots). Va ser un plaer compartir amb cadascun d’ells les llargues sessions de treball, les pressions i les presses dels terminis d’edició. Però el que és més important, sempre vam saber compartir moltes bones estones i unes bones dosis d’amistat i companyonia. 
Gràcies a tots per haver posat el vostre granet de sorra per fer que el somni de tornar a revifar la nostra revista esdevingués un èxit.




A SEMBLANÇA DEL CORB
Francesc Balcells i Llobera

Hi anava a posar “del Guadiana”, però m’he decidit pel riu Corb, senzillament perquè tot i ser infinitament més humil, ens és molt més entranyable, per nostre. El Corb és el riu que malda per mantenir-se viu i seguir serpentejant la nostra particular geografia. Si obviem les històriques riuades de Santa Tecla, el 23 de setembre de 1874 i de Sant Lluc, el 18d’octubre de 1924, les aigües del Corb han baixat gasives, fins al punt que més d’un cop han acabat i  acaben, perdentse, de tan escanyolides. El poeta ens ho recorda líricament: ... “a Belianes l’Urgell mira i s’ espanta de passar. I allí es fon, allí es fon, com ho fan totes les coses d’aquest món”. Així com la Plana d’Urgell s’ha vist en gran part marcada per l’empremta de les aigües canalitzades del Segre, l’encisadora Vall del Corb ha tingut en aquest riu un segell ben genuí, que li ha donat i li dóna encara avui, un caràcter especial. Només cal trepitjar pobles com Guimerà, Ciutadilla o la mateixa Vallfogona del famós rector, per entendre-ho. I amb això vull dir, que abans de bastir el Canal d’Urgell, llevat de les que provenen de les escasses pluges, aquests verals no comptaven amb altres aigües que les del Corb, per més minses que fossin. La llera del riu s’estén des de les seves fonts de Rauric, a la Conca, fins a Vilanova de la Barca, al Segrià. “Es fon” tot just al seu pas per Belianes (avui fins i tot, molt abans), però el retrobem a Bellpuig duent un xic d’ embranzida, grades a les aigües residuals o dels diversos recs que l’alimenten. I fa cap al Pla, travessant els termes de Vilanova de Bellpuig, Castellnou, Golmés i Vila-sana, fitant aquest terme i el del Palau d’ Anglesola amb la riera del Serradal. Passa per sota el subcanal a l’alçada de la torre de cal Celestino i se’n va cap al Poal i els Arcs, per acabar lliurant-se mansoi al Segre, just a l’indret conegut com a Racó d’en Pep, prop com dèiem, de Vilanova de la Barca. Aquest llarg preàmbul ve a tomb per poder traslladar, metafòricament parlant, el model del nostre riu al corrent d’unes altres aigües, anomenem-les culturals, literàries, populars, cíviques o amb qualsevol altre distintiu que s’escaigui a una “sínia” particular, bastida per lletraferits fa més de trenta anys amb el nom d’AVENÇ del Palau d’Anglesola, per informar i opinar dels temes més diversos, tot conreant una llengua la pròpiaque ressorgia d’un aïllament vergonyós, al que encara avui, alguns voldrien retornar-la. A semblança del riu esmentat, les fonts de la publicació local sorgiren espontànies, netes, jovials i juganeres, engegant un curs planer, suau, ben conscients de la seva modèstia, però també acomboiades d’un merescut sentiment d’orgull. Les imatges de les primeres passes, com les del primer gest d’un nounat o bé, ja que hem parlat d’un riu, les de les seves primeres i cristallines aigües, arriben a impregnar-se de tal manera en l’esperit que resulten inesborrables. Com inesborrable per sempre més, en aquest cas, resultarà el nom de l’entitat que empara la publicació (Tots Som de Casa). 
El butlletí doncs, neix i va fent el seu curs, més cabalós uns cops, d’altres menys. Segueix endavant, un número darrera un altre. Bimestre rere bimestre, any rere any... Fins que el cabal s’aprima, arribant a un punt de llanguiment, que fa que tot d’una s’escoli i resti celat durant un temps. Tot i que, quan hom menys s’ho espera, renovades empentes i noves aportacions el fan ressorgir de nou. I així un cop i un altre i encara un altre... El que ens ha dut vet aquí, a la quarta “renaixença”. Això, bona gent, no ens ha d’estranyar i encara menys, amoïnar. És clar que, com en totes les coses positives, i n’hem conegut un grapat, en voldríem una seguida. 
Tanmateix, hem de ser conscients de les limitacions humanes, econòmiques, de gestió, etc. que tan sovint ens aclaparen. Ep, i sense oblidar que tot suport hi és lliurat des d’un altruisme tan desinteressat com descaradament silenciat. Si tornem al fil del riu, veurem que quan s’amaga, no ho fa per altra cosa que per la “limitació” d’aigua. Tant de bo m’equivoqués, però molt probablement, tampoc serà aquesta l’etapa de la definitiva consolidació de l’Avenç. Hi afegiria que donar una cosa per “definitiva” no deixa de produir certa angúnia. Dit això, sí que m’agradaria que fos una etapa tan llarga com fructífera. I, encara més, forca enginyosa, respectuosa amb l’opinió aliena, dinàmica i sobretot, transparent. Val a dir que m’ho miro (i perdó per la petulància) amb clarivident esperança, gràcies al parell d’avals que vénen a equilibrar els dos platets de la balança. Un platet l’omplen el ventall d’exquisides pluralitats: edats, idees, continguts, colors... L’altre, palesa la ferma preparació de les noves generacions, que sumada (i aquí faig esment als mots del ponent en el lluït acte de presentació de la represa) a la voluntat de col·laboració per part de tots, han de ser-ne la millor garantia de forniment. Feina de la redacció, i no és pas poca, és procurar anivellar la balança al més mínim decantament. 
Amb la felicitació cordial pels que feu possible l’Avenç d’avui, voldria afegir-hi un record per a tots els col·laboradors de les diverses etapes i un reconeixement especial per dos dels més primerencs, ja traspassats, els senyors Odon Llorens i Josep M. Domenjó, que amb els seus valuosos escrits, uns en prosa, altres en vers, contribuïren en gran manera a dignificar la revista.




NOVA ETAPA 2008...

Aviat farà set anys que vàrem reprendre amb molta il·lusió aquesta nova etapa de la revista. Un nou repte, un equip renovat i divers, noves seccions, diferents activitats paral·leles a la revista... Alguns membres ja coneixien l’art de confeccionar una revista; d’altres s’iniciaven a l’aventura. Alguns havien format part de l’històric grup Tots Som de Casa dels anys setanta; d’altres encara no havien nascut en aquell temps. Sigui com sigui, des del primer moment hem treballat per fer equip i fer pinya. En qualsevol projecte realitzat des de l’altruisme l’important és la satisfacció i el bon regust que queda després del grapat d’hores dedicades gratuïtament. Al llarg de la història la revista del Palau d’Anglesola ha evolucionat, ha canviat d’imatge diverses vegades, ha incorporat color, ha ampliat el nombre de pàgines... 
Però no hem volgut mai oblidar l’essència del primer dia del mitjà: servei al poble per recollir la vida que s’hi cou en el dia a dia; instrument cultural per enriquir el panorama palauanglesolí; espai per valorar el que som i el que tenim, el nostre patrimoni històric, social i natural; pàgines de creativitat; literatura per estimar i fomentar la nostra llengua; militància a favor del nostre país. Per aconseguir els objectius anteriors, en aquesta nova etapa hem apostat per les xarxes socials. El domini www.avensdelpalau.cat és ben viu; el facebook bull de vida i ja compta amb 1215 seguidors; el twitter ens connecta d’immediat amb un bon grapat de mòbils del Palau d’Anglesola; som presents al quiosc digital Iquiosc.cat... Fidels als orígens, traiem la revista trimestralment al carrer però, a més a més, hi afegim tot aquest grapat d’eines que ens mantenen connectats amb els veïns d’aquí i amb els palauanglesolins que viuen lluny de casa. A més a més, conservant l’entusiasme i empenta de l’històric Grup Tots Som de Casa però en un context ben diferent, des de l’equip de redacció actual organitzem actes culturals i col·laborem amb altres entitats sempre que calgui. Destaquen la Passejada Cultural d’estiu, el Vermut Literari de la primavera o la Rifa Tot Queda a Casa per fomentar el comerç local. Aquest any 2014, d’altra banda, hem organitzat la Convenció de la Premsa Comarcal de Catalunya al Palau d’Anglesola, una efemèride periodística que ens va posar al centre d’atenció del país. Volem agrair el suport de tots els col·laboradors, les entitats, els subscriptors i publicistes. Gràcies a tots vosaltres l’Avenç és la revista del Palau d’Anglesola, ben viva, plural, atractiva. Com ja han explicat en les altres etapes, treure una revista al carrer comporta un grapat d’hores de dedicació desinteressada, reunions, acords, entrevistes,... Molta més feina de la que es pot creure. Però quan una cosa es fa per plaer, per gust... amb passió... tot això no té tanta importància. I s’arriben a produir efectes màgics com aquestes cent vint-i-cinc capçaleres. Amb els anys que portem en l’etapa actual de l’Avenç hem incrementat el nombre de subscriptors (particulars i  publicistes), hem augmentat el nombre de pàgines (54) i la tirada, que actualment és de 425 exemplars per cada  número. Paradoxalment l’etapa actual va néixer amb la crisi i en tots aquests anys hem pogut anar creixent en continguts, en creativitat, en suport, en il·lusió. Segur que queden reptes i millores per fer. 
Voldríem que la revista arribés a cada llar palauanglesolina, que els qui viuen lluny del Palau d’Anglesola es facin subscriptors digitals, que la pàgina web  avensdelpalau.cat formi part habitual de les nostres pantalles, que tots els artistes tinguin la possibilitat de publicar, que el jovent es faci seva la publicació... Vaja, ens agradaria que totes les persones i entitats del poble s’hi sentin a gust amb l’Avenç a les mans, i que aquestes pàgines siguin les pàgines de tots, per molts anys. Per tant, aprofiteu l’exposició per compartir les millores i les propostes que us semblin més escaients per poder seguir publicant i millorant la revista de casa nostra. 
Llegir i gaudir de l’Avenç és, al cap i a la fi, el nexe que uneix la portada zero i la cent-vint-i-cinc. Gràcies per fer possible que sigui així.