15 d’abril de 2012, diumenge
primaveral, assolellat, vigílies de Sant Jordi. Una cinquantena de persones de
públic per escoltar les motivacions, obres i peripècies de quatre escriptores.
Una hora compartint creativitat, llibres, món editorial... i un bon vermut. És
la quarta edició d’aquesta efemèride cultural, organitzada per l’Associació
Cultural Tots Som de Casa, que pretén donar veu i conèixer els escriptors de
les nostres comarques. L’acte, en format tertúlia, ha estat moderat per Joan
Yeguas (ens recomana llegir Josep Pla) i Sebastià Garralon (qui es decanta per Memòria d’uns ulls pintats de Lluís
Llach).
Mertxe París i Leza. Alcarràs, 1976. L’any 2003, en finalitzar
filologia àrab, va viatjar cap a Iraq per escriure un llibre. Un cop a Bagdad
va canviar la mirada, i en lloc d’escriure l’experiència d’una lleidatana allí,
va redactar el que passava en aquell país des dels ulls d’una família
autòctona: “Mentre l’Iraq dormia”. El va redactar amb el temps de l’embaràs de
la primera filla.
Paral·lelament va crear
l’editorial “deParís”, on va publicar “Viatges amb els Bolilos”. Abans i després de
ser mare ha canviat el fet d’escriure. S’ha dedicat a una altra literatura: ser
mare.
Hi ha dies que estàs més
sensible, i captes millor els colors, el que passa al món... Abans del vermut,
per exemple, ha tingut un moment per mirar què passava per la Plaça Major del
Palau. L’entusiasma tant el món àrab que abans de l’acte s’ha passejat pel
carrer Mesquita.
El panorama editorial ha canviat
molt darrerament i canviarà més encara. El món digital està canviant aquest
món. La darrera obra escrita ha estat “Els enigmes impossibles”.
Recomanació:
“En el mar hi ha cocodrils” de Fabio Geda.
Helena Rufat i Casals, Torrelameu, 1967. Casada a Mollerussa i professora
a l’institut de Bellcaire. Sempre li ha agradat llegir i, des de fa cinc anys,
també es dedica a l’escriptura de narracions breus. Cosa dels quaranta. Escriu
com un impuls, una necessitat de comunicar. De fet s’ha formulat el perquè
després de començar a escriure. És observadora i caça paraules de l’entorn, es
queda amb frases, recorda fets... De fet quan està enmig d’una obra li vénen al
cap personatges i situacions de la vida quotidiana: fent una truita, anant a
treballar, dinant enmig d’un restaurant...
Som un sac on anem acumulant experiències, i de
tant en tant surten. Aquestes experiències, acompanyades de la imaginació,
permeten escriure, que és un acte de llibertat. Aquest 2012 espera publicar la
seva primera novel·la, una obra en què ha treballat durant 4 anys. No creu en
l’escriptura de velocitat vertiginosa. Els escenaris de les seves obres tenen
en comú el món rural, un entorn on s’hi sent còmoda.
Agraeix
la possibilitat de participar en certàmens literaris del món local perquè
possibiliten publicar l’obra. Veure un llibre publicat fa valorar la feina i el
temps dedicat. Amb només cinc anys de creació literària ha guanyat el Premi
Cartes d’Amor i Desamor de la Biblioteca de Mollerussa, el Premi Altafulla de
Narrativa Curta, el Premi Certamen Manel Canals i el Vent de Port de Contes.
De cara a sant Jordi ens motiva a descobrir autors, a aventurar-nos
per llibres desconeguts, i a optar sobretot per autors locals.
Montserrat Macià i Gou. Vilanova de Bellpuig, 1962. Llicenciada en
història de l’art. Des de l’any 1999 dirigeix el Museu Diocesà de Lleida.
Especialista en la Seu Vella de Lleida. Ha organitzat i gestionat un llarg
reguitzell d’exposicions temporals vinculades al territori i ha coordinat
diversos cursos, simposis i projectes de recerca entorn el patrimoni artístic. Quan s’ha posat a escriure en un paper en
blanc sempre ha estat per fixar la disciplina que l’entusiasma, la història.
Per exemple: col·laboracions en la col·lecció Catalunya Romànica de
l’Enciclopèdia Catalana, o un grapat de guies, fulletons, díptics... La
voluntat i la necessitat de comunicar-se és el que mou a posar per escrit
quelcom, sigui la part més íntima, sigui la recerca històrica, sigui una obra
d’art...
El que escriu té un públic molt
limitat, un fet que als inicis era poc comprès pels de casa. El fet d’estudiar
i de posar per escrit l’obra i la vida d’artistes locals, propers, és
important, perquè ens identifica.
Escriure l’ajuda a ordenar-se, a aclarir les idees.
Recomanació: Jo confesso de Jaume Cabré.
Magdalena
Vilalta i Ripoll. Miralcamp, 1947. El seu pare era forner i és allí on va
començar a llegir als 4 anys i en català! En canvi no va ser fins als 30 anys
que va iniciar-se en l’escriptura en la nostra llengua. Al llarg de la seva
vida ha escrit molt, malgrat que ha publicat poc, concretament tres obres: Història
d’en Pau Saberut (1993), Viatge al planeta Venus (1997) i Aventures als temples
d’Ankor (2001). També té moltes narracions breus i poesies. Recentment ha
complert els 65 anys però confessa que no es jubilarà mai d’escriure. I tampoc
de pintar, dibuixar i llegir, activitats que practica diàriament.
Parlant sense embuts i pels
descosits, denuncia que sense currículum costa molt fer-se un espai dins el món
editorial. Com a mestressa de casa no s’ha sentit valorada pels editors. Ha
guanyat diferents premis. El darrer que li han concedit és l’accèssit del concurs
de Florejachs amb l’obra: “El secret de
la falca”.
Recomanació: Roma Antiga de Xulio Ricardo Trigo. I també la revista Sapiens
Escriure em permet ser lliure. Helena Rufat
Abans i després de ser mare he canviat el
fet d’escriure. M’he dedicat a una altra literatura: ser mare.Merxe París
Escric per la voluntat i la necessitat de
comunicar-me. M’ordena les idees. Montse
Macià
No es creien que una mestressa de casa
pogués escriure bé! Magdalena
Vilalta