dimarts, 26 d’abril de 2016

VETERANS PARDINYES 1 – VETERANS PALAU 2

COMPROMÍS, DRAMA, ÈPICA I LA MARE QUE HO VA PARIR TOT.

Com si fos l’argument d’una pel·lícula, anar a veure un partit dels veterans, és com veure una pel·lícula d’intriga, saps com començarà, però el desenllaç pot ser qualsevol cosa.

El Palau surt de la partida amb els únics onze disponibles per aquest diumenge, és a dir amb Caelles, Ramon Jové, Felip, Piqué, Jacint, Jordi, Joan, Txus, Lluís, Gerard i Miki, quedant a la banqueta el Poli amb un braç en cabestrell, fent les funcions d’auxiliar de l’equip.

El rival amb molt i joves efectius, el que feia preveure un partit desequilibrat, però havent davant els Veterans del Palau, que poc que t’ho esperes.

Domini inicial dels locals, fins que la pilota comença a circular pels peus del Joan o Jordi, i és comença a moure la pilota i a jugar, i on es veu un local molt voluntariós, i uns visitants amb molt i molt ofici.

Però tot es comença a torçar, quan al minut 12 el gran Josep Felip, en un tall de pilota i tot sol es lesiona greument el genoll esquerre, deixant l’equip tot el partit amb deu, un cop molt dur, ja que perdem a un referent de l’equip, i la greu lesió d’un company d’equip et deixa la moral pel terra.

L’equip es refà amb un gran compromís i entrem a l’etapa de superar el drama amb l’èpica.
El Joan es col·loca de central, el Miki baixa al mig del camp, i el Jordi ha d’agafar les regnes de l’equip, al sacrificar el “Kaiser” Joan Serrano en tasques defensives, quedant el protagonista del partit, un immens Gerard en punta d’atac.

Al minut 29 s’avancen els nostres veterans amb un gran xut creuat del Gerard, i l’èpica d’un equip amb 10 torna al guió del partit, però som el Palau, i hem de patir, i al minut 32 ens fan l’empat, tornant el drama a un equip molt tocat per les circumstàncies i tot seguit rebem un pal en la següent jugada.

El quart d’hora mal comptat que queda pendent, tenim bones ocasions de gol, sobre tot una del Jordi, després d’una jugada a pilota aturada, però arribem amb taules a mitja part.

Els dos cunyats marxen plegats cap a casa, amb una imatge entre dramàtica i còmica, un sense cama esquerra, l’altre sense braç dret, un recolzant-se sobre l’altre, a l’espera d’arribar a casa i explicar a la família, l’inexplicable, i més quan estan farts de dir-te que no vas a guanyar res el diumenge al matí, però l’equip, el grup i els companys et donen molt més que els mals moments viscuts ara, i com diuen la gent gran “que te quiten lo bailao”, i no veus el perill fins que et toca, però déu n’hi do el cruel que és l’infortuni amb el nostre equip.

La segona part és d’un Palau immens que tirant d’ofici, compromís, qualitat i grup, pot guanyar un partit amb 10 que es va posar ben coll amunt.

Amb un gran control de les forces, l’ofici que et dóna gent com el Caelles, el Piqué, el Joan o el Gerard, la qualitat tècnica de gent com el Jordi, el Txus, el Lluís o el Jacint, i tot s’ha de dir, els quilòmetres o el desgast del Miki o el Ramon, el Palau s’avança amb una jugada a pilota aturada marca de la casa, entre Joan-Jordi-Gerard, fabriquen el 1-2 definitiu al minut 73.

A partir d’aquí, ofici i bon joc visitant davant un molt digne rival, que ha anat pel partit en tot moment, bon control defensiu, bon mesurament de forces, i fins i tot alguna oportunitat d’ampliar el marcador, final del partit i tres punts més al calaix, tres punts èpics, i demostrant que som un gran equip, i que de disposar de tota la plantilla, uff si disposéssim de tota la plantilla.... no vull ni pensar, perquè em fico de mala llet....

L’equip està apropant-se als llocs de dalt, i ens faltaran jornades o jugadors, i no sé si més val acabar ja i esperar al proper any, o allargar una miqueta més la competició, la realitat és que queden tres partits, i el proper partit serà al municipal de Sant Roc, el proper 8 de Maig contra el líder Veterans de Lleida, i que de emportar-se els tres punts podrien proclamar-se campions, però tenen mal rival i ho saben, ells vindran amb tot, i nosaltres amb el posat, però som el Palau, i que poc que s’ho esperen, ja al partit de la primera volta van suar de valent i tant sols ens van guanyar de penal al final del partit.

Josep Felip, company, amic, esperem que tornis aviat, que tornis a l’equip, perquè ets l’ànima del mateix, i no és que siguis gran, és que ets el “puto amo”, i per tant que poc que s’ho esperen, quan a la propera temporada tornaràs a crear càtedra a la defensa veterana del Palau. 

Ets gran Felip!!! No ens rendirem mai!!! Som veterans, som del Palau i mai caminarem sols, sempre ens trobarem 11 per donar la cara, i que poc que s’ho esperen!!!!!!! Força Veterans i Força Palau!!!!