El Centre d’Estudis Mascançà publica anualment un número de la seva revista que serveix per donar difusió als estudis de caràcter històric que tenen una rellevància més significativa. Ara han vist la necessitat d’iniciar una col·lecció de monografies en format llibre per aplegar aquells estudis que per la seva importància i la seva exhaustivitat no poden resumir-se en un article d’una revista anual.
Inicien aquesta aposta pel llibre amb un tema i una època prou interessants i amb extensos paral·lelismes amb l’actualitat: la política educativa en els anys de la Segona República i la seva concreció en els municipis de la nostra comarca.
El llibre recull la feina de molts anys de compilació d’informació i d’ordenació de la mateixa que, tot i comptar amb algunes llacunes lògiques pels temps investigats i el seu context, s’ha pogut oferir una radiografia documentada sobre una de les apostes estratègiques que va tenir la Segona República: la modernització i democratització de l’ensenyament.
La implementació d’aquesta revolució pedagògica volgudament centrada en l’alumne i les seves capacitats i l’aposta per dotar al sistema dels recursos materials, humans i d’imfraestructura adequats als seus ambiciosos objectius es va veure limitada pels seus escassos 9 anys que va tenir per desenvolupar-se, a cavall de dos dictadures, però que, si més no, ens dóna una idea de l’ambiciós projecte educatiu que, col·letivament, vam ser capaços de començar a erigir.
Pel que fa al poble del Palau d’Anglesola els autors varen comentar algunes de les conseqüències de l’aplicació d’aquest pla d’actuació. En aquella època s’havia de comptar amb la complicitat de la iniciativa privada i del voluntarisme individual dels mestres de l’època ja que les arques municipals donaven pel que donaven. Si l’escola no podia acollir una línia de pàrvuls per la gran massificació, una mestra, la Sra. Maria Aigé se’n va fer càrrec a canvi de cobrar una petita quantitat als pares. Un altre exemple, hi va haver un professor que es va voler acollir al programa de reciclatge en unes escoles d’estiu que es feien a Barcelona. Aquest mestre va demanar a l’Ajuntament per si li podien sufragar part de les despeses d’aquesta formació. Tot i la negativa de l’Ajuntament per la falta de recursos, hi va anar igualment a formar-se i s’ho va pagar de la seva butxaca.
I a tall d’anècdota, els autors van referir-se al fet que el Palau d’Anglesola, a través d’influències a través d’un diputat d’Esquerra Republicana, va aconseguir que un arquitecte fes un projecte d’escola nova al Palau durant aquesta Segona República però les esmentades dificultats financeres de les finances municipals ho van paralitzar, com tants altres projectes. El nostre poble va haver d’esperar fins al 1959 per poder inaugurar l’edifici escolar actual de la plaça Generalitat.
Els autors del llibre també van voler subratllar el context canviant i complex que van haver de suportar els mestres de l’època, els quals, arribats al temps del franquisme van haver de fer el cor fort si volien continuar amb la seva vocació pedagògica i continuar portant un salari a casa, aparcant tota mena d’aspiracions professionals apreses durant aquesta illa il·lustrada que va ser la Segona República per l’ensenyament al nostre país.
