L'Estadi Olímpic Lluís Companys va aplegar ahir dissabte al voltant d'unes 50.000 persones en el segon gran concert organitzat per l'ANC per la causa. Aquesta vegada l'objectiu concret era omplir les arques de la caixa de solidaritat per fer front a les fiances que han de fer front els nostres representants polítics i els Jordis per poder sortir, si el jutge així ho contempla, de la presó preventiva. En tot cas, són diners que també han d'ajudar a mitigar l'impacte econòmic que hi ha hagut fins ara per a les famílies dels presos, les quals han hagut de pagar llargs desplaçaments i allotjaments per poder efectuar les visites als seus familiars.
El concert va començar amb quaranta minuts d'endarrriment respecte l'hora prevista de les quatre de la tarda, un càstig innecessari i gratuït per la colla de plaurgellencs que ja ens havíem presentat a l'estadi amb una hora i mitja d'antelació. El fred ja ens havia calat els ossos tot dinant un entrepà a la intempèrie dels voltants del recinte d'un dia que es presentava rúfol a Montjuïc i amb una temperatura de rigorós hivern. Un cop dins de l'estadi i localitzats els seients assignats ens resignàvem a esperar l'hora d'inici del concert tot escoltant per mòbil es últims minuts del partit que disputava el Barça en aquella hora del vermut: el resultat final de 2-2 no va ajudar gaires entrar en calor, més aviat el contrari. Només dos líquids calents i de diferent textura van poder ajudar a evitar algun més que possible quadre de principis de congelació: el cafè i la xocolata amb melindros que, amb molt d'encert, també estava disponible a les barres interiors de l'Estadi.
L'oferta musical va començar finalment amb molta energia ja que el repertori el va encapçalar una versió heavy metal dels Segadors, un tema d'A Sound of Thunder. La dinàmica del concert, posteriorment, va començar a lluïsllaggegar de manera que els entreactes, farcits de lectures de cartes dels empresonats o de vídeos dels membres del govern a l'exili, es feien més llargs que les actuacions musicals. Però tot resultava tant emotiu que s'escoltava amb molt d'interès i emotivitat (i amb un més que extés fred als peus dels assistents), amb multitud d'interferències del públic que cridava ara sí, ara també: "Llibertat! Llibertat! ...."
Especialment llarga i interpel.lant va ser la carta que van llegir de l'Oriol Junqueras que, entre altres precs, ens va animar a anar a votar a les properes eleccions amb un somriure als llavis, per continuar validant el mandat democràtic. El vídeo del president Puigdemont també va despertar la graderia amb càntics insistents de "President, President,...".
A nivell musical les actuacions oferiren moments estel.lars tant per les peces interpretades com per la qualitat i el carisma dels diferents conjunts i cantants que es van aplegar a l'escenari de Montjuïc. I com ja es configura com una tradició en aquesta mena d'actes els llums dels mòbils dels espectadors van tenir el seu protagonisme durant la interpretació de diverses cançons, com per exemple la versió de L'Estaca versionada pel mateix David Fernández, Cesc Freixas, Pau Alabajos, Borja Penalba i Mireia Vives, o País Petit interpretat per la Beth, o la versió de l'Aguila Negra i tantes altres que feien emmudir i emocionar a tothom. En contrast, també hi va haver actuacions per energitzar l'ambient com les de l'Electrica Dharma o les últimes actuacions a càrrec de la Banda Impossible (amb membres dels Pets, Sopa de Cabra, Lax'n'Busto, ...
El públic també va poder gaudir d'una autèntica delicatessen amb la interpretació conjunta que van fer Els Amics de les Arts i l'Orfeó Català de la peça "Louisiana i els camps de cotó". També va captivar la veu de Mònica Green que, a la part final del concert va interpretar el "We shall overcome" de Joan Baez, que va ser versionat per la resta de cantants que es van aplegar a l'escenari i el públic amb lletres al.lusives a la llibertat dels presos. Una altra veu sorpresa que va aparèixer en un entreactes i que va deixar bocabadat a més d'un va ser la de Toni Albà que es va atrevir amb un operístic Nessum Dorma a capella en solitari, que va resultar immens i fortament aplaudit. I és que Toni Albà va tornar a demostrar la seva vàlua d'artista total i amb la seua ironia i humor, va ajudar a amenitzar molts dels entreactes.
Un acte globalment amè i ben estructurat, en definitva, però que no va tenir l'acompanyament de l'hivern suau que acostuma a fer a Barcelona. La propera vegada, si es fa en aquestes dates, millor fer-ho al Palau Sant Jordi. Recaure en el refredat o la grip, la causa s'ho val. Però n'hi ha que la setmana que ve han d'anar a treballar, o fer acte de presència a a Brusel·les. Un altre any, pensem-hi!
