PRIMER PARTIT I ENS
TROBEM AL PALAU DE LES MIL CARES
Partit típic a Rosselló,
dos equips que van a totes, descuidant l’ordre, i resultat típic 3-3, l’any
passat 2-2 i l’anterior 4-3, i un partit on podia passar de tot.
El Palau surt de la
partida amb Caelles, Francis, Pere, Miquel Farnell, Felip, Jordi, Joan, Xavier
Montserrat, Bertran, Antonio Vera i Mayoral, quedant a la banqueta el Piqué,
Joe, Paco,Txus, Ramon Jiménez i Miki.
El Palau amb la lliçó
apressa d’altres anys, que surt amb les piles carregades i a totes, per no
tindre sorpreses i anar per feina.
Ben aviat marquen els
nostres veterans amb un gran gol en jugada individual d’un dels jugadors més
destacats del partit, el Xavier Montserrat, que fa el primer al minut 5, 0-1 i
fa pinta de què poc que s’ho esperen....
El Palau juga i té
opcions d’augmentar el marcador, però canvia la cara, passant de un que poc que
s’ho esperen a què poc que ens ho esperàvem. L’equip entra en la ja habitual
“empanada mental” i llença tota la feina per les escombraries, amb la seva
habitual compassió samaritana deixa no sols entrar al partit a un bon Rosselló,
si no que és deixa donar la volta al marcador amb el 1-1 al minut 15 i el 2-1
al minut 33, els partits a Rosselló tenen això, o tot o res, i com que ja som
grans, per què perdre les costums, final de la primera part i al racó de pensar
com els nens de P3.
La segona part comença
pitjor que la primera, i en la sacada de centre, pèrdua de pilota i el 3-1 al
marcador, veure per creure, estem amb el dia de la marmota a Rosselló on tots
els partits són iguals i passa el mateix.
Però som el Palau, i hem
de canviar la cara, o arribar amb una derrota així el primer dia, igual ens
trobem amb les portes del poble tancades, passada endavant de tot l’equip i qui
millor per posar la por al cos dels homes del Rosselló, que el creador de la
dita veterana “que poc que s’ho esperen”, i sí, el Joe fa el 3-2 al minut 54
després d’una gran definició dins de l’àrea. Ara ja som al partit, i per què esperar
gaire, penal clar a l’àrea del Rosselló, i el nostre capità, Joan Serrano que
sense despentinar-se gaire, no perdona i fa el 3-3 al minut 56, tenim mitja
hora llarga i pot passar de tot, però no, agafem l’altra cara, la de fallar el
que no està escrit, ocasions varies per pujar 2 o 3 gols més al nostre
marcador, i a perdonar la vida com a bons samaritans, els minuts passen i el
gol no arriba, el Palau que no canvia la cara i encara sort, perquè a la
darrera jugada el partit quasi ens fan
el 4-3.
Final del partit i just
repartiment de punts, un punt que sap a poc, tal i com ha anat el partit, però
que s’haurà de donar per bo, vist el vist.
La propera setmana rebem
la visita del nouvingut Veterans de Sudanell, del que no tenim cap referència,
al ser un equip que entra al campionat per primer cop a la seva història, el
que sabem és que té dos punts més que nosaltres, ja que van guanyar el seu
partit contra els veterans de Balaguer, que dolents no són....
Afició, seguidors, fans
dels veterans del Palau, el futbol “vintage” ha tornat, si vols veure galls
vells, poc pèl i molta, molta voluntat, el proper diumenge a les 10 del matí i
al temple del futbol de l’Avinguda Sant Roc, Palau-Sudanell, t’ho perdràs? Que poc que s’ho esperen!!!!!!!! Visca els
Veterans!!!! Visca el Palau!!!!!!
 |
| Imatge d'arxiu |